25 de juny 2009

Dóna'm la mà

Són moltes les vegades que a l'aula les mirades esl somriures els plors i les al·legries compartides, generen vincles i complicitats acabo de llegir un poema d'en
Joan-Salvat Papasseit, que m'ha arribat per la xarxa i he pensat que compartir-lo amb el món.

UN MISSATGE ESTIMANT CONTRIBUIM A FER UN MÓN PLE DE PAU


Dóna'm la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran; miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan-Salvat Papasseit