3 de juny 2009

Reflexions sobre la gravació del documental

Aportació de Isabel Pastor. Periodista que ha cursat el màster BCNY Il3 de la Universitat de Barcelona.

Aclariment, mantenim la parla pròpia de l'autora, sumar és enriquir així que hi trobareu paraules pròpies de Xàtiva. Gràcies en nom de tots per aquestes planeres i sinceres paraules.


Un bon dia de març, al voltant de les 5 de la tarda, en un conegut bar d'Alcover, vaig conèixer Cosme i Rafa, professors de les aules d'acollida del col·legi i de l'institut, respectivament. Jo arribava amb l'objectiu de convèncer els dos que col·laboraren amb mi per poder contar l'experiència migratòria d'algun dels alumnes que havien arribat al poble des d'un altre país. Juntament amb les meues companyes Olaia i Cristina, estava preparant un documental que havia de ser narrat en primer persona per dos adolescents que havien immigrat i que havien de parlar sobre els seus problemes, les seues inquietuds, els seu procés de maduració...


Molts noms d'alumnes sortiren en aquella primera conversa i, també, moltes reflexions interessants sobre el que vivien, sentien i sofrien els nens en arribar al nou país. Amb tot, de tornada cap a Barcelona en el tren, una idea nova per al documental anava agafant forma: havia parlat amb dues persones que coneixien els nens quasi més que els propis nois a si mateixos i que havien tingut un paper important en la seua adaptació a Alcover, havien d'aparèixer sense dubte al documental.

Amb els temps eixa nova idea agafà força i després d'una segona conversa amb els professors arribàrem a la conclusió que ells es mereixien ser protagonistes del documental. Pensàvem que, com en tantes altres ocasions, els que ajuden o s'impliquen en projectes socials no són gaire reconeguts. A més, després de gravar aquest documental hem comprovat que
saben molt més sobre les necessitats de les persones que ajuden, que no pas els papers oficials i els anomenats 'experts'. Allò que està en el cor i en el record dels qui ajuden era el que decidiríem, finalment, contar al documental.

Escollírem Cosme perquè tenia una llarga experiència i perquè havia dut endavant la formació d'una aula d'acollida abans que aquest ti
pus d'espai fos un projecte institucional, per encàrrec de l'escola. Calia parlar també amb alguns nois i noies que havien passat per la seua aula, perquè ens contaren com havien treballat amb ell. Cosme i Rafa els demanaren ajuda, nosaltres ens apropàrem un dia al col·legi i a d’institut per conèixer-los i ells es mostraren tan disposats a col·laborar com els seus professors. Hi ha quelcom que no siga amable a Alcover?

Un cop teníem els protagonistes, calia començar a gravar. Ho férem en dos dies, en què reproduírem diverses activitats que s'han fet a l'aula d'acollida per ensenyar el català als nouvinguts; entrevistàrem Cosme, Rafa i els alumnes i reproduírem una de les visites pel poble que també s'han fet a l'aula d'acollida, concretament, anàrem a la ràdio.


No gravàrem classes reals, però encara així els nois estaven implicats com si ho fossin. A mi, personalment, em va donar la sensació que s'ho havien passat bé aprenent a l'aula en el passat i encara ho feien, recordant els seus jocs. La ràdio també fou una experiència agradable per tots i, de nou ho dic a títol personal, les entrevistes van ser, sense dubte el plat fort. La mostra que ser professor a una aula d'acolida no és un simple treball, sinó tota una empresa que t'implica emocionalment, ens la donaren les paraules de Cosme i les cares dels que havien sigut els seus alumnes. El professor parlà una llarga, llarga estona. Els alumnes eren curts en paraules, però no per això els seu testimoni deixava de transmetre i encara més ho feien els seus rostres.

Gravàrem tantes hores i tantes imatges que hauríem pogut fer un documental d'una hora o més. Però s'havia de quedar en pocs minuts, perquè, a més, Cosme i els seus alumnes havien de compartir protagonisme amb altres dues històries que volíem incloure al vídeo. Vam intentar contar l'essència, explicar com funciona un aula d'acollida des de dins, des del 'coret', buscant les emocions i les relacions personals que s'estableixen entre professor i alumne. No sé si ho hem aconseguit en la mesura que volíem, però el ben cert és que tots els qui en ell surten a Olaia, Cristina i Isabel, sense dubte, sí ens han arribat als nostres 'corets' i d'ahí no sortiran.

Gràcies a Cosme i Rafa, per l'acollida des del primer dia. Als seus alumnes. A la direcció del col·legi Mare de Déu del Remei, que no només ens va rebre bé, sinó que ens va fer un regals i tot! A la ràdio d'Alcover, en especial a Sergi, per col·laborar en el rodatge i per fer-se ressò de la gravació del documental. Moltes gràcies.


Isabel Pastor Balaguer

Periodista